Aquest conte va néixer un calorós estiu de l'any 2004, a la localitat d'Arbúcies, en el marc de la Marxa per la Cultura de la Pau. Aquesta iniciativa pretenia sensibilitzar la societat sobre la necessitat d'un món lliure de guerres i violència, destacant la pau com a valor universal i essencial per al futur de la humanitat. Arbúcies, un poble carregat de simbolisme, compta amb l'arbre de la Llibertat al bell mig de la seva plaça. Aquest arbre, testimoni de moltes històries, va ser l'escenari en què es va reunir una multitud diversa, amb una presència destacada de mainada vinguda d'arreu del món.

En aquell context, davant l'energia inesgotable dels infants i la importància de fer arribar un missatge de pau, va sorgir aquest relat. Un conte pensat per captivar l'atenció dels més petits i alhora convidar grans i petits a reflexionar sobre la importància de construir un món en harmonia. Amb senzillesa i emotivitat, el conte busca sembrar una llavor de compromís amb la pau.

En una entrevista recent al programa Emergència Climàtica d'Antòn Soler al Hoy por hoy Menorca, l'autor d'aquest relat va compartir com va ser el procés de creació del conte i com l'experiència d'aquell estiu a Arbúcies va marcar un abans i un després en la seva manera de comunicar missatges de pau. D'aquesta conversa va sorgir la idea de convertir aquesta història en un podcast, aprofitant el poder de la narrativa oral per fer arribar aquest missatge a una audiència més àmplia i diversa.

Aquest podcast es presenta en un moment crític per al planeta. Les guerres que encara avui assolen el món –més de trenta, incloent-hi la devastadora guerra d'Ucraïna– causen un patiment immens i evitable a milions de persones. Aquest relat serveix com un recordatori que la pau no és només un desig, sinó una necessitat urgent i una responsabilitat compartida. És un missatge que apel·la a la consciència col·lectiva i ens convida a prendre acció: o ens organitzem com a habitants del planeta blau per posar fi a les guerres, o aquestes poden arribar a destruir-nos com a espècie.

El conte que sentireu a continuació no és només una història per entretenir. És una crida a l'acció, una invitació a reflexionar sobre la nostra manera d'entendre el món i les nostres responsabilitats com a part d'una comunitat global. Ens recorda que petites accions individuals, com el compromís amb iniciatives per a la pau i la no-violència, poden sumar-se i generar un canvi significatiu.

Si aquest relat us inspira i voleu agrair l'esforç de compartir-lo, podeu contribuir a enfortir projectes que promouen forces de pau, resistència noviolenta i defensa civil. Podeu trobar més informació sobre com participar en aquestes iniciatives a la pàgina web: [www.elplanetadelfoc.cat](http://www.elplanetadelfoc.cat).

Ara és el moment de prémer la tecla Play i endinsar-vos en aquesta història que ens parla de pau, esperança i compromís. Escolteu amb el cor obert i deixeu-vos inspirar per les paraules que, tot i sorgir sota l'ombra d'un arbre en un petit poble, tenen el potencial d'arribar arreu del món.

Para presentaros al autor de este relato, os transcribimos lo que él mismo explica en su página web: Se desconoce mi procedencia. Dicen que soy de Armenia. Yo digo que soy de Armenia, pero tampoco lo tengo muy claro. El lugar nunca importa. Ahora vivo en una isla de la albufera de Valencia y aquí soy feliz.

Total, he hecho muchas cosas en esta vida: música, activismo, teatro, filosofía… pero me centraré en mi trayectoria como escritor.

He criado tres libros: Como el gallo de Morón (2011), Hombres de alambre (2015) y Palos y fango (2024). He dormido poco y alguna vez pasado hambre, aunque pienso que una de las cosas más despreciables de esta vida es el victimismo de los artistas.

No seguiré por ahí. De hecho, mi relación con los tres libros viene marcada por algo muy distinto. He disfrutado y vivido momentos increíbles con ellos.

He realizado casi trescientas presentaciones en España y Latinoamérica, y tengo idea de estar girando con Palos y fango hasta el año 2026.

Disfruto igualmente del proceso de escritura que de las presentaciones. Estas no son muy normales. Se asemejan más a un show. Hay música, baile, recursos audiovisuales y un sinfín de absurdeces que ponen de manifiesto la ridiculez humana, en este caso la mía.

Este relato es uno de los muchos que ha escrito y no está (todo) en alemán.

En 1998 nuestro autor invitado escribió este relato de Navidad. Hoy os lo ofrecemos aquí. Julio Mauriz nace en Villafranca del Bierzo (León). En los años ochenta se prodiga con artículos en revistas culturales y esporádicamente en algún periódico provincial. En 1984, coincidiendo con el nacimiento del semanario Bierzo 7, hoy desaparecido, se encarga de la corresponsalía de Villafranca. En los años noventa se inicia en la literatura escribiendo relatos y cuentos, publicados en diversas antologías literarias. En el año 2002 es galardonado con el primer Premio Hontanar de Narrativa Breve por su novela Tras los visillos. En el año 2004 publica la recopilación de relatos breves Cuando el tiempo decide, que un año más tarde sería distinguido por el Instituto Leonés de Cultura como «Libro leonés del año». En el año 2010 publica la novela Pervivir en la memoria, un amplio recorrido por su lugar de nacimiento: Villafranca. También en 2010 se encarga de escribir el guion del documental En un lugar de nadie, obra original de Alejo Sandes, resultando finalista en el X Festival Internacional de Cine de Naturaleza, Telenatura. En 2013 es reeditada su novela Tras los visillos en formato digital. En 2015 publica su primera novela negra Adagio 123. En 2018 publica su segundo libro de relatos Teórica del fuego. Tiene un blog de temática cultural llamado Desde un apartado lugar.